everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.everybodyknowsyoucriedlastnight.

AXEL


Mentre sona el despertador segueixo mirant la foto. No estic segura que estigui sonant el meu. Potser només és el despertador del veí que viu al final del carrer.
- Carla! Apaga el despertador!
Sí. És el meu.
Dutxar-me. Vestir-me. Pentinar-me. I, si al final tinc gana, potser esmorzar. He procurat aprendre'm de memòria el que haig de fer, en dies com aquest mai sé el que em faig. Pacient, impacient. Amb ganes de plorar, de cridar. En dies com aquest ni tan sols intento fer-li creure a la mare que estic malalta. Sap que m'ho invento.
De camí a classe faig una parada al cementiri. Com cada any.
La tercera tomba a la dreta. La quarta a la dreta de nou i tot recte fins al cirerer.
Encara que hagin passat 8 anys, la làpida segueix bastant decent. Substitueixo les flors seques per uns clavells vermells: els que el pare sempre ens regalava, un per a mi i un altre per a ell. A la tomba en deixo dos.
- Et trobo faltar...

A classe el mateix, com cada any. Quatre mans fregant-me l'esquena plenes de compassió, no ho aguanto, però sé que ho fan amb bona intenció. Una abraçada i dos petons. I les paraules d'ànim. Si es preocupen per mi, està bé; però podrien callar. El dia s'ha fet interminable i un parell de cops he hagut de sortir de classe al posar-me a plorar.

Eres el meu àngel sense ales. El cor de la meva ànima. Eres el meu germà. Et trobo a faltar. A faltar. El pare encara es queixa que mai he plorat per tu. Però és que les meves llàgrimes són d'aire.
Encara amb fils d'esperança, tinc la sensació que estàs a temps de dir-me que la realitat és que no has marxat per sempre. Només a donar una volta. I encara podria enfadar-me amb tu, per deixar que les meves llàgrimes creuessin el meu rostre. Tu, que em vas dir que en el futur, que per madurar, hauria de vessar llàgrimes amargues. No vas pensar que aquestes llàgrimes amargues serien per tu. Any rere any segueixo fent-me a la idea que ja no hi ets.
Encara em pregunto si saps qui sóc i què n'és de la meva vida. I si saps que no sóc el que tu esperaves de mi. Però tu no hi ets, aquí amb mi. Aquí. Amb mi.
This is you.
Eyes closed, out in the rain.
You never thought you'd be doing something like this.
You never saw yourself as, I don't know how you'd describe it, as like one of those people who like looking up at the moon, or who spend hours gazing at the waves or the sunset ...
I guess you know what kind of people I'm talking about. Maybe you don't.
Anyway, you kinda like it being like this, fighting the cold and feeling the water seep through your shirt and getting trough to your skin. And the feel of the ground growing soft beneath your feet and the smell. And the sound of the rain hitting the leaves.
All the things they talk about in the books that you haven't read.
This is you.
Who would have guessed up?
you.

MI VIDA SIN MI - isabel coixet